PER UNA "ARCÀDIA" POSTMODERNA
Pilar Parcerisas
Friedrich
August von Kaulbach - In Arcadia (1880) (Font: Wikipedia)
Ens pot semblar que la Catalunya-ciutat propulsada pel Noucentisme com a ideal d' una Arcàdia perduda que havia d'equilibrar territori i progrés guiada per la civilitat, ha arribat a un punt ja assolit, de no retorn al ruralisme romàntic que impulsà una Renaixença arrauxada i maragalliana.
La mirada noucentista aportà una moral social i
cívica encertada, un seny humanista que errà però, en l'estètica d'un classicisme
que frenà el desenvolupament d'una avantguarda que hagué de trobar suport
internacional per sobreviure, i la rauxa anà a parar al voral.
Ara, vivim, però, de les glòries d'aquella avantguarda
marginada per la benpensant societat noucentista, que es diuen Picasso, Miró,
Dalí. Són errors històrics que han deixat un llast en la comprensió i
acceptació de l'art contemporani d'aquest país, errades que s'arrosseguen, que
cal llimar i que no es poden, en cap cas, tornar a repetir.
L'antiga Colera (Font: Facebook)
Però no podem fer un salt en el temps i passar d'aquella Arcàdia ideal i cívica que volia el Noucentisme a una Catalunya ciutat acomplerta i satisfactòria d'avui sense esmentar la construcció salvatge que ha viscut Catalunya durant l'aterrada del turisme dels anys 60 i 70, les urbanitzacions il·legals i la situació actual que demana recosir el territori, apedaçar-lo i regenerar-lo i, sobretot, regenerar la pagesia, la modernització dels cultius i dels camps. Amb això vull dir que La Catalunya/ciutat no està completa perquè Barcelona tingui Jocs d'hivern i arribi als Pirineus, posem per cas.
Sobre aquesta fita aparentment
assolida de la Catalunya Ciutat o en plural (ciutats) hi planen, però, certs dubtes. Entre ciutat i
ciutat, els paisatges són sovint desoladors, erms, no-llocs, trossos invertebrats
de terra sense destí ni identitat.
La meva visió és de satisfacció relativa. Fer
el maridatge entre paisatge i progrés no és fàcil, quan tenim damunt la taula
problemàtiques tan actuals, com els defectes de la construcció de l' AVE a
Girona, quan l'aigua inunda l'estació perquè no s'ha respectat a fons un moviment
fluvial. Si al delta del Llobregat l'ampliació de l' aeroport del Prat deixa
una obra d'art com La Ricarda, de Bonet
Castellana, invivible perquè no es pot resistir el so de la fressa dels avions
que s'enlairen i aterren, alguna cosa no s'està fent bé. Hem assistit els
darrers anys al desmantellament d'un paisatge natural riquíssim amb un abocador
infecte com són les terreres de Vacamorta, a Corcà, espai d'inspiració
artística, font primària de la terrissa bisbalenca i museu natural de la
indústria de l'extracció de la terra. Finalment s'ha donat la raó als
ecologistes, però durant anys s'hi ha anat fent mal i a partir d'ara costarà
molt retornar-ho al seu to natural. Les plagues com el cargol poma al Delta de
l'Ebre o les plantes invasives, com les
figueres de moro a les muntanyes duaneres de Portbou, que deixen en la memòria
nostàlgica aquelles "vinyes verdes sobre el mar" al costat del pi i
l'atzavara, icones del paisatge costaner noucentista. Vinyes que sí trobem al
costat francès, a dos minuts de la frontera, on el cultiu sí que fa paisatge.
Terreres de
Vacamorta (Font)
Certament, el paisatge ha estat un dels grans actius
de l'art d'aquest país. Sense el paisatge català, l'art català dels segles XIX
i XX no existiria. El paisatge es el que li dóna carta de naturalesa i valors
simbòlics, , i el més bo és que encara avui és així. Ho ha fet al segle XIX amb l' Escola d'Olot,
posem per cas, i ha arribat fins als artistes del land art,i fins ara mateix. L'inconscient
que hom allibera en el paisatge avui s'ha estès
de les arts plàstiques al cinema i n'és un exemple el film Petit indi,
de Marc Recha o Honor de cavalleria d'Albert Serra, aquí present.
Catalunya és plena de paisatges
simbòlics, ara en diuen també paisatges emocionals, units a la iconografia
artística. El nom de Joan Miró va
associat a Montroig, a la capella de la Verge de la Roca; el d'André Masson a
Montserrat, on tingué la revelació de lluitar contra el feixisme i crear la
revista Acéphale, Picasso s'associa a Horta de Sant Joan. Als seus quadres, fusiona
les crestes de les muntanyes amb el pentinat de Fernande Olivier, i Joseph
Beuys s'associa a la ignasiana Manresa. la
badia de Portlligat que no es pot deslligar de la iconografia de Salvador Dalí.
Paisatge a
Portlligat (Pròpia)
L'Empordà ha estat una terra rica com a
creadora d'imaginaris de l'inconscient de primera magnitud. La badia de
Portlligat va unida al nom de Dalí que crea el mètode paranoico/crític en la
doble imatge dels paisatges fòssils de Cap de Creus. En aquesta "Atlàntida
geològica" fossilitzada, entre el Pla de Tudela i la Cala Culip, farcida
de roques antropoformes se li desvetlla l'erotisme atàvic de l' Àngelus de
Millet i el somni pompeià de la Gradiva, un lloc que Josep Pla qualificà
de"paisatge lunar d'un dramatisme inenarrable" per on ressonen els
deliris de Lídia de Cadaqués, l'altra Ben Plantada d'Eugeni d'Ors.
Però també J.V. Foix, assidu de
Port de la Selva qualificà aquestes pedres de Cap de Creus de "rocs
corcats amb aparença abstracta", reconeixent-les com a pedres/poema. Luis
Buñuel estengué el seu anticlericalisme sobre aquests rocams amb les despulles
dels clergues al film L' âge d'Or. Cap de Creus i Cadaqués, paisatge
d'inspiració d'Angel Planells, d'Antoni Pitxot, i tants altres.
Rocs curcats per la
Tramontana (Pròpia)
Marcel Duchamp posà fi
al seu secret més íntim, l'obra Étant
donnés (1946-1986) amb el salt de la cascada de La Caula, immortalitzant la
seva passió eròtica pels gorgs i els salts d'aigua.
La llista és, però, més llarga. El surrealisme
de Joan Massanet alliberà l'inconscient personal i col·lectiu sobre un altre
paisatge, el de l'Escala, ple de dracs i monstres marins. Al costat, les Medes,
base de l'excel·lència escultòrica de Marcel Martí, i no podem oblidar com el
paisatgisme trobà en la dimensió de les ciutats-jardí dissenyades per Rafael
Masó a S'Agaró i per J.A. Coderch a Torre Valentina, un nou enllaç entre el
paisatge i l'arquitectura d'estiueig, models que no s'han seguit en les
urbanitzacions modernes.
El paisatge va lligat a l'inconscient, que vincula l'home amb la
terra i l'univers. Walter Benjamin quan ens parla de l'"aura" la
relaciona amb el paisatge, amb una experiència de l'"ara i aquí" i, per
tant emocional, de subjectivitat romàntica. I ho defineix així: "En una
tarda d'estiu, resseguir mentre es reposa, una serralada en l'horitzó, o una
branca que ombreja la persona que reposa, vol dir respirar l'aura de la
muntanya i de la branca". Aquest paisatge benjaminià i "auràtic"
per excel·lència l'encarna Portbou, reivindicat pel Memorial Passatges de Dani
Karavan, executat en homenatge al filòsof alemany al costat del cementiri
l'any1994, enfront del qual es veu l'espai de muntanya que s'ha conservat
gràcies a ser zona duanera. Karavan diu que "les oliveres haurien de ser
les nostres fronteres", el paisatge, doncs, és l'única frontera real.
Memorial Passatges
a Portbou (Pròpia)
Què fer?
Els referents artístics del paisatge que hem
esmentat assenyalen molt bé quins paisatges s'han de preservar.
-Una guia, un mapa, una ruta dels paisatges simbòlics
o emocionals que hi ha al rerefons de la iconografia artística de Catalunya diria
que no existeix.
Si retornem al punt d'origen que ens ha dut
fins aquí, és a dir, la Catalunya-ciutat, o en plural, ciutats, impulsada pel Noucentisme,
ens trobem que la recuperació patrimonial de Catalunya ha anat sempre de bracet
(i encara hi va) amb les pedres, amb la idea de reconstrucció, com si
mentalment haguéssim d'anar reconstruint aquest passat esborrat, com si la "voluntat
nacional de ser" anés associada a l'arqueologia i a la reconstrucció, a la
recerca d'un passat que ens ha deixat en un "no ser". Fixem-nos que
els leitmotives que donen moral aquest país és el de "som" i
"serem", una voluntat de reafirmar una mancança. Potser ja és hora que el paisatge sigui
en l'inconscient col·lectiu una afirmació patrimonial d'aquest "som"
i d'aquest "serem".
Aquesta "voluntat de ser" a través de les "pedres"
ens ha dut també a crear museus locals fossilitzats en la història, quan cada
àrea geogràfica del país té una gran riquesa natural i paisatgística. Sempre he
pensat que aquests museus petits, comarcals, que tenim tan mal plantejats,
haurien de ser "museus del land", com a Alemanya, museus de la terra
i el paisatge, antropològics, com els CAPS de salut, els bàsics de la cultura
de proximitat, i mostrar les particularitats del territori en el qual vivim: la
fauna, la flora, el paisatge, les formes de construcció, el clima, la història
també, una geografia sensible en mans de tothom, un coneixement que avui és en
mans dels especialistes, però no de la gent del carrer, que no distingeix entre
un ocell en genèric, un pardal o una merla.
-Els museus del "land" són bàsics per tenir un coneixement del territori més pròxim. Potser algunes àrees naturals que conservin l'harmonia del land podrien ser-ne exemples pioners.
-Cal trobar l'Arcàdia de la Catalunya
postmoderna i potser contraposar al concepte de la Catalunya-ciutat, el
concepte de la Catalunya-jardí, sense nostàlgies i bandejar el model californià
de torres amb piscina, models insostenibles de jardins de gespa anglesa allà on
no hi plou, i retornar al jardí de planta mediterrània, auster, de la botànica
de Rubió i Tudurí. Hort i jardí, una
combinació que va encertar el Noucentisme i que França aplica rigorosament.
Aquí ens hem pensat que Catalunya era Miami Beach i així ens ha anat.
- Recosir la Catalunya-ciutat amb la Catalunya-jardí
i crear una autèntica balança entre aquests dos conceptes. Retornar a una
construcció arquitectònica i a un urbanisme antropològic, d'acord amb les
condicions del canvi climàtic, que siguin sostenibles, i no bastir edificis
sencers de vidre que no tenen en compte ni la calor ni el fred d'aquest país.
- Recosir aquestes
dues Catalunyes no passa només per les ciutats i els espais verds, sinó per
polítiques econòmiques i agràries adequades que facin de la ciutat i el camp la
vella idea de la casa i el jardí. D'altra banda, l'agricultura ordena, cultiva,
però les polítiques europees potser han fet més mal que bé. I quan les
subvencions eren per plantar gira-sols, vinga!,
tots plantar gira-sols. No es poden fer polítiques de paisatge sense
tenir present els conreus i la ramaderia. Treballar el camp ha de ser sostenible
i rendible econòmicament per qui el treballa, encara que el marc sigui una
economia global. No podem deslocalitzar els nostres camps, perquè és
descapitalitzar-nos i empobrir-nos en salut i en matèries bàsiques.
L'abandonament dels camps, els boscos bruts i
plens de bardissa, sense aprofitament, els llits de les rieres com estan!. Cal
canviar de model, perquè si la civilitat havia de suplir la
"ruralitat", ara cal pensar en com valorar el paisatge des d'una
concepció antropològica, viscuda. Som el que mengem -deia Montaigne-, som per
tant, el que cultivem, el que respirem, el que vivim. El paisatge no és només
visual, es respira, és una experiència. El model de viure la natura des del stress camp/ciutat,
a tota velocitat ja no val, sinó que cal viure la balança entre la Catalunya-ciutat
i la Catalunya-jardí, on tots hi trobin el seu pas, des dels cotxes a les
serps, els talps o els humans amb l'ordinador o el mòbil a la mà, amb
cobertura, per suposat, perquè al progrés ningú no hi vol renunciar.
La potencialitat destructora de
la nostra civilització no només agredeix la natura físicament, sinó també
l'esperit de la natura, creador d'un imaginari subjectiu i col·lectiu. L'home, encara
avui, necessita reconciliar-se amb el medi natural i a retrobar-hi uns senyals
d'identitat i això ha de poder ser possible.
Ian Hamilton
Finlay: Arcadia Column, Little Sparta: imatge per Flora Laura Hammond, 3
Juliol 2011 (Font)
PILAR PARCERISAS
Barcelona, 20 de
Gener de 2015.
La Virreina
Text complet de la
participació a la taula rodona sobre "País, paisatge i futur"
Invitació de Joan
Nogué, director de l'Observatori del Paisatge
Comentarios
Publicar un comentario